MAIG 2014
ROIG VIU
Un cubell enmig del pati, vermell Un foc, un caliu
roig viu, un cor de volcà a punt per
l’explosió, un gresol en la combustió de la matèria. Intensitat de flama,
concentració de poncella i plor, puny roent del crit i la ràbia, essència
exasperada davant la inanitat i la indiferència, color del desig insistent,
sang amuntegada a l’extrem del dolor, sangtraït de l’anhel. Emoció.
LA LLUM
La barca avança i obre l’aigua, que al darrere es
tanca. L’home camina i fendeix l’aire, que al seu darrere es recompon. La
mirada prem l’interruptor de la llum, que es queda obert perquè la claror
interrogui les ombres dissimulades.
REVOLTA
A quarts de dotze
encara hi ha gebre a les obagues. El sol de desembre, impotent, obre el llum del
pedrís sense treure’n la fredor. A la partió amb el veí les poques fulles
d’heura que queden són taques de roig apagat en suspensió moribunda. L’airet
esmolat enceta les galtes més resistents, les envermelleix, tumefactes, mentre miren cel
enllà pinzellades de núvols desfets. La terra endurida és una desolació
resignada. Fotografia miniada de valls, boscos i pantans. Terra devastada.
Geografia fòssil. L’astorament parat, el moviment immobilitzat, l’observació
incolora de la desídia. L’estaquirot inútil encén la revolta de la sang i
l’esquer maligne de la contemplació fa plorar la por i el dubte. Només
esperança en els caus i els terratrèmols improbables.
PATETISME
La gisca ha entrat a primera hora de la tarda i el
cabell, tot just rentat i no sec del tot, s’ha encartonat com si fos un ninot
de fira. El cap s’empetitia, pressionat per una fredor intensíssima, violenta,
com un atac de natura enfurismada. Una eina de cirurgia maligna burxava el
cervell amb metòdica aplicació. Talment un agulló d’insecte despietat que tria
un punt per rabejar-s’hi, per aplicar-hi tota la força del ressentiment
forassenyat, excessiu. L’estilet pervers insistia i tot era un dolor sever
sense treva, el malson inacabable, l’ofec. I tot era petit, una joguina a mercè de forces
superiors, una anul·lació personal, la impossibilitat de ser plenament, la
indefensió més patètica. Per a la dolçor o el sadisme.
ABRIL 2014
VISITA AL CAMP DE RIBESALTES
Memòria de Pepita León
El cop de culata
et retruny en el somni
i et maca la pell.
És la destral de la veritat
de la vida ennuegada
i el ressò sord i salvatge
que mossega com ho fa el temps
i com les llàgrimes endins
que no es veuen i ens llimen
com l’aigua erosiona el sòl.
El preu de l’aigua
és un cop de culata
i una setmana aïllat,
cel·la de càstig,
per un glop d’aigua
i una filla més enllà del filferro.
La filla que ara parla:
setanta-cinc anys,
pues rovellades
esgarrinxen el cor indòmit.
Abril 2013
Albert Planelles
MARÇ 2014
EL VENT
Cap on du aquest vent
en dia clar,
més enllà dels carrers
estrets de Gràcia,
en dissabte de tardor
freda i blanca?
A quin desert ignot
arribaran
les runes cansades del
llarg viatge,
albes i postes vives rodolades
en pendissos estranys
i guals asprius?
Vers quina mar
salvatge solcaran
rostolls i romegueres
i garrotxes
totes les naus alades
que t’avancen
mentre els ulls
encalcen ròssecs bandits?
On deixarà el darrer
bleix la força
extenuada d’ulls lliurats,
vençuts,
i l’esguard complagut
en la mudesa?
Cap on aniràs, tossut,
caminant
més enllà dels carrers
estrets de Gràcia,
corvigilant, avui,
demà i sempre?
A quin paratge ignot
arribaràs
amb els peus macats
del teu llarg viatge,
albes i postes dubtoses,
viscudes
en viaranys de somni i
basarda?
Vers quina aigua final
embocaràs,
rendit i esgotat, amb
l’alè llunyà
que ressona feblement quan
es fon
amb el silenci de la
fosca balba?
Hi veuràs res, plantat
al capdavall,
nu de melangies ja ben
inútils,
tret del regust de
misteri improbable?
Albert Planelles
FEBRER 2014
Refer els sonets, reescriure el monòleg d’un dia,
repensar la selecció, reorientar l’escriptura, redifinir els objectius. Tant
com refer-me, reescriure’m, repensar-me, reorientar-me, redefinir-me. Caldrà
coratge per a tanta feina, i fins valor, perquè no es tracta d’esmerçar-hi més
o menys temps, sinó de la fatiga de ser.
TOT ESTÀ ESCRIT
Tot està escrit
i res no està escrit.
Tot està escrit
perquè després de la fecundació
ve l’embrió, la larva, la crisàlide,
i tenim primavera d’hivern i primavera d’estiu
-els matisos de l’aire-
i els solsticis abassegadors, incontestables.
I vivim per morir
perquè sempre vindrà la mort,
i el jove precedeix el vell,
i les cireres els préssecs,
i els codonys les taronges,
encara que els mercats t’enganyin
amb ofrenes irrespectuoses;
i nits i dies s’empaiten en un cercle
que roda en el pendent del temps,
el déu irrevocable.
I el peix gran es menja el petit
i hi ha pobres perquè hi ha rics,
encara que les ànimes de càntir
no s’ho creguin i els poderosos dissimulin.
I també hi ha lladres i assassins
per necessitat i odi i enveja,
perquè som fets de vanitat i neguit,
de desig i de por.
I res no està escrit
perquè més enllà de la por
hi ha la teva por,
més enllà de la vida i la mort,
hi ha la teva vida i la teva mort;
més enllà de la riquesa i la pobresa
hi ha la teva riquesa i la teva pobresa.
I, sobretot,
perquè més enllà, i ençà, del món,
hi ets tu,
que has de caminar el teu camí
sense excusar-te amb el camí del món.
Albert Planelles
GENER 2014
Se sent un miol llunyà com la cua d’una conversa
que passa o el sospir involuntari de l’ànima. A prop, res, el silenci vestit
amb els sorolls somorts de les cases i el glapit escadusser del gos de sempre.
Les remors de poble deixen treves, calmes de buidor serena, segments de vida
callada.
El foc viu sota la brasa, la cremor latent rere la
fredor present, la febre que avança com les gotes que s’enfilen en estol
uniforme, en una pluja al revés, i precedeixen el bull, l’erupció d’anhels
desbocats.
Com qui pren un grapat de sorra i pols
i manté el puny clos com si guardés
una moneda, un gra d’or, un bri
de llavor miraculosa que cal
servar amb tenacitat i fermesa,
el poeta defensa la paraula,
els vers esquiu, la mirada de foc,
la solitud de les hores més clares,
i manté amb la feresa callada
el tresor del neguit de voler dir,
gasiu, feroç, contra ulls desafiadors.
Albert Planelles
DESEMBRE 2013
MASSALIÓ
(Matarranya)
1
Les oliveres...
ganyotes de
cendra,
burots
displicents
de lleis
indestriables.
Velles
abaltides
que coven el
seu somni.
2
Dalt d’una
escala matussera,
afany antic,
l’home esporga
oliveres.
Les potes de
fusta a penes enfonsen
el terròs
cansat,
els grops durs,
secalls de
berenars de poble.
PIGALLE
col·lecció
naturalista
de mirades
endinsades
i vermells
estragats
somriures de
pedra
calius badats
incendis
efímers
i somnis
ofegats
FORNELLS
El port de
Fornells
és un cul
polit:
claredat de
Menorca,
Sorolla ha fet
dissabte.
Albert Planelles
NOVEMBRE 2013
DE LA ROSA
I EL FOC
Cotó de marbre,
aquesta alba impetuosa,
prenyada de vida esquerpa!
S’il·luminen els jardins
i les punxes de rosa traïdora
que enverinen els poetes delicats
i ensarronen les ànimes febles
amb deliris de bellesa atuïdora.
Potser sí, que el desig etern
s’entesta, embruixat,
en l’irrepetible efímer.
Ara una rosa colltorçada
m’amaga el centre de la flor
com una insinuació de sang calenta
que arrecera el secret
entre vels i ombres fotografiades.
Som una ànsia dissimulada
d’oreig i salvatgia
entre dies i anys fotografiant
roses de concurs.
SENSE LITERATURA
Temps era temps
el món no podia encara
inventar-se la subtilesa
i caçava per menjar
i només copulava de bocaterrosa.
La crueltat no es pensava,
s’exercia,
amb la simplicitat
que no astorava
perquè tot era primari,
directe, elemental.
Temps era temps
allò primigeni
feia el món esquiu, aspre,
cantellut,
dur com la pedra dura,
mesell com el llamp;
feia els homes sorruts,
llords, entotsolats,
d’olfacte precís
i manasses grolleres.
La natura antiga
era el paratge de la por
i el fred i l’angúnia.
Temps era temps
l’ànima es glaçava
sense necessitat de literatura.
Albert Planelles
OCTUBRE 2013
Busca la rada tranquil·la.
Neda-hi.
Rabeja-t’hi.
Amara’t de benestar.
I quan en surtis,
entoma l’aire fred
que t’esgarrifa i et costipa.
O et pensaves que la natura
només era la indiferència bonica?
MOMENT
Quan el dia ha encès la llum
i s’ha posat sobre les coses,
he vist com l’alè de les roses
ruixava el món amb gotes de perfum.
Quan el món amb gotes de perfum
alenava l’alè de les roses,
he vist com la vora de les coses
s’estremia amb l’escalfor de la llum.
He tancat els ulls, i el besllum
atrapat pica l’ullet a les coses,
és l’instant perfecte de les roses,
testimoni de la bellesa
abans del
fum.
INSTÀNCIES SUPERIORS
La malenconia i l’ona
vénen i van,
i sempre tornen,
alienes al desig.
Moviment de la matèria,
contradicció completa
de les formes i els sentits,
dels ulls que sospiren muts
i el joc de l’univers.
Encisada unió
d’intencions tan distants.
Esma balba i costum,
el plaer i el mirall cec.
A cor obert i sagnant
davant d’un quiròfan buit.
Dopo il mare,
il sangue dell’aria svegliata
come un grido fatto fiume
che scivola verso la notte
cercando il bacio coinvolgente,
la penetrazione finale
verso la fine del buio
senza aria ne sangue.
Albert Planelles
SETEMBRE 2013
DEL PATI ESTANT
Del pati estant, un munt de veus
esquitxa la tarda del poble;
heus ací el baladreig noble,
el ressò d’antics corifeus.
Claca l’ànec que passa freus,
borda i clapeix el gos que pobla
el camí que burxa i mobla
la cort de porcs que fan de reus.
Tot té el carés de la postal,
per molts, fotografia antiga,
o record sabut i banal.
Com persona que no intriga
i ja ningú no en fa cabal.
Com perdre el respecte a l’auriga...
OLOR DE TU
olor de tu
en la veu que t’anuncia
regust de tu
en la mirada que t’alça
joia de tu
en la pell que m’aixopluga
Albert Planelles
AGOST 2013
GARBUIX POÈTIC
el ressò dels clàssics ens percudeix:
Quan l’àngel desinfla
les galtes dures
mentre s’estellen
vidres a la sang
i les prunes d’or ja
lluen madures
i s’enverinen els senyors del fang,
i s’enverinen els senyors del fang,
quan es destil·len
les formes més pures
i perdem el nord i el
seny i el rang,
capbussats en les falsedats
futures
camino de gairell, guerxo, llosc, manc.
camino de gairell, guerxo, llosc, manc.
Si s’asclen les
pluges a les codines,
convoco l’estol de
les salvatgines,
que m’entesto com el boc i la mula.
que m’entesto com el boc i la mula.
Faig una barricada de
divises,
i defenso amb el cor
totes les ises
que sóc dels que diu
que mai no recula.
Albert planelles
Albert planelles
MARRADES DE JULIOL 2013
......................
......................
AMB LA FINESTRA OBERTA
RESPOSTA LUL.LIANA A UNA TARDA
AVORRIDA
-Digues, Foll, què vols?
-Ser l’aucell de l’alba.
-I qui és alba?
-El foll més matiner.
L’Amat callà, però reprengué, a
l’alba:
-Digues, Foll, ets Alba?
Però l’Amic no respongué.
Perquè les altes carreres de
l’alba són folles, e l’Amic jaïa mort, occit pel caçador matiner.
Enaixí podets veure com orgull e
ambició de granea perderen l’Amic, e l’Amic perdé son Amat car no poria ser
d’altra natura que de la sua pròpia. E ambició de granea pertany a l’Amat qui
és Déus, qui és Alba, e Matí,... e el cony de Poder que ens fot a tots plegats!
......................
aquella congesta de la canal del Cristall era la
conca que acollia la frescor de l’herba novella de les galtes enceses d’una veu
anhelant que fremia els ulls en sentir l’oreig fi i nu de la muntanya clavada
al fons de l’alè bategant de color blau intens i amb llum de molsa botida de
pluja clara que acabaria endormiscant-se al sol del marge de pinassa amb sentor
de prat
......................
L’ocell traça gargots atabalats i empaita pessics
de sol. Al cel resta un cabdell caòtic, un embull de negre sobre blau, un
garbuix de viatges contradictoris. Agafem les tisores i retallem una finestra
d’aquest cel ratllat. La collem en una paret de casa. Seiem al sofà del davant
i observem el resultat. Allò inoït que ens percudeix, la pregonesa immesurable.
......................
Horitzó de grisalles
Dic el nom de les coses
En pla discurs i greu fondària
música de rònegues cavalcades
Espurnegen alens i bleixos callats
Sonsònia de roses esblaimades i viatges quiets
El capciró dels dits corda una esquena nova i gerda
Ara l’oreig pausat i constant du ales d’olor de pell verge
S’atura la distància i mira enrere per veure com s’escurça el cel
Com el sexe moll que punteja gotes en brins i tiges
i recolzes i afraus
En la cremor essencial de fogueres que
espeterneguen i crepiten
Sentor de febres dolces i salades, aigua de llavis
de molsa
Espectre d’irisades arestes i vincladissa de flancs
Remor de fresses que s’atropellen i moren
Ullets endormiscats de bestiola manyaga
Desolada cursa de música que mor
Fil de veu de repòs mel·liflu
Les coses em miren
Horitzó de plugim
AMB LA FINESTRA OBERTA
La pell és com un vestit estret
que un dia vam trobar-nos posat
-sobtada consciència-
i a l’armari no en tenim cap altre.
(tot recordant Ausiàs March)
El recolze del camí
amaga un secret que no existeix.
Mossegues l’herba,
dentallades de fera:
remugues
l’alba.
Un espill, l’aire.
L’era a la solana:
un llac,
nuesa.
el mar és una gran tomba
de tombes desconegudes
poblada de gestes vençudes
i de llibres mai oberts
Si volem l’instant irrepetible
i la bellesa que mor
tant bon punt neix,
i ens enarta el goig possible
i besem el cel blau que creix,
és que vivim en el somni i la fatiga
del vers i de l’escreix
el vent s’endú el pètal
de viatge efímer.
Passa la veu,
i resta la carícia.
font regalada,
obscenitat permesa,
ofrena nua,
verge encesa
Albert Planelles