El camí que desa les hores



Presentació d’ El camí que desa les hores d’Albert Planelles, a càrrec de Ricard Mirabete.
La Poeteca. Barcelona, 23 de gener de  2014









Ricard Mirabete, Notes de la presentació d’ El camí que desa les hores d’Albert Planelles.
Llibreria La Impossible. Barcelona, 3 d’octubre de 2013.






última ronda
r.mirabete
http://blocs.mesvilaweb.cat/ricard99


EL CAMÍ QUE DESA LES HORES D'ALBERT PLANELLES
Diaris | dilluns, 7 d'octubre de 2013 | 14:13h


Albert Planelles va publicar l’any passat Converses amagades (Parnass Edicions, 2012) que significava el recolliment interior, la introspecció, l’interrogar-se un mateix sobre la seva vida i buscar les respostes morals,
l’aprenentatge, la reflexió. Amb El camí que desa les hores (Témenos Edicions, 2013) el jo poètic decideix sortir al món, caminar, observar la natura. És una obertura al món, amb formes estròfiques diverses, des del sonet al poema en prosa. El poeta malda per arribar a la comprensió del món i del seu entorn immediat –natural i vital, afectiu i personal. Són línies temàtiques del poemari el pas del temps, la memòria –en un dels poemes del llibre ho fa explícit: Així com un es reconeix davant del mirall, igualment la memòria ens
testimonia- i la natura insistent. Curiosament, amb el primer poema del llibre cau el teló; i destaquem aquest inici ja que és del tot il·lustrador del que trobarem al llarg del poemari. El teló cau i el llibre comença: paradoxalment, en el moment de caure el teló el jo poètic pren la determinació de sortir cap a enfora, de sortir d’ell mateix i avançar. No és pas una cloenda existencial aquest caure el teló. És una manera simbòlica de posar fi –en un cert sentit- a la introspecció isolada del seu poemari anterior, Converses amagades, i
conèixer, acostar-se íntimament a les hores clares, que són aquests moments de lucidesa amb un mateix als quals ens duu l’instant poètic i reflexiu.
També ens permet copsar els contorns i les arestes de la natura insistent que ens configura, que ens envolta, a cadascú de nosaltres com a “éssers en el món”. Territori i paisatge estructuren el substrat conceptual del llibre d’Albert Planelles. El motiu temàtic de l’homo viator permet al poeta de transitar i donar nom –donar vers- al seu lloc irrenunciable en el món. El poeta barceloní va desgranant les vivències i les petges que van configurant el misteri –irresolt- de la seva vida. 

Des d’una maduresa vital i poètica que arrenca del seu estil brillant, del seu lligam amb la modernitat literària des del romanticisme europeu -i català- fins al postsimbolisme del s.XX. Hi trobem l’imaginari de Verdaguer –en el tractament de la relació entre el jo poètic
i la natura- les correspondències de Baudelaire, simbolista francès, i de Màrius Torres. Per mitjà de recursos expressius ben cars al nostre poeta com ara la sinestèsia, els oxímorons i les paradoxes, en aquests jocs d’opòsits que van desenvolupant el seu pensament del món i de la natura. Dèiem territori i paisatge fa un moment, i és així. L’estat d’ànim del poeta s’acorda al paisatge. Planelles és un poeta que aconsegueix de donar un tractament contemporani a aquesta relació existencial entre el jo poètic i la natura. El Pallars, Caldes de Malavella, l’illa de Sardenya i L’Alguer són el territori que el nostre poeta sap pintar amb els seus versos que no són descriptius d’aquests paisatges sinó que escodrinyen el batec i les quietuds de la natura que simbolitzen. Hi trobarem moltes clarors –físiques i poètiques. El seu vers modula la veu poètica cap a l’essencialitat del pensament, del record i s’acosta a l’estampa concreta dels poemes i quadres orientals, o
també del romanticisme europeu, o dels quadres de Friedrich o de Turner i la seva estimada Venècia... per la plasticitat de les seves imatges poètiques, per les sinestèsies de la seva percepció artística.

Si a la primera part del llibre, Les hores clares, el poeta ens descriu i passeja pels espais urbans del seu dia a dia, això no és cap impediment perquè poetitzi, per mitjà d’un simbolisme molt carregat de plasticitat i concisió, el pas cap a la integració amb l’entorn, el paisatge. La mirada és clau en qualsevol poeta que arribi a un alt grau de síntesi existencial i el nostre poeta barceloní ens deixa un seguit de poemes que són estampes –natura emmarcada- del seu món immediat i del paisatge de la Catalunya de muntanya i de la Catalunya de mar. La seva mirada s’acosta a la mirada dels pintors per la seva concreció i destil·lació lírica i per la plasticitat de les imatges, els seus colors i textures.







DE  EL CAMÍ QUE DESA LES HORES




LA SUAVITAT DE LA CENDRA

Ara és el vespre quiet
i el cel, una pal·lidesa cansada.

Ençà de la finestra,
l’escalfor de la casa
mira enfora la nuesa de l’aire.

Enllà, la foscor es posa
com una ombra gegant
que engoleix allò que troba
com una ona insaciable.

A entrada de fosc
mor la claror
en la flor blanca i la pedra grisa.
Si no hi ha lluna,
el negre absolut
farà el record més viu.

Així l’enyorança,
que veu glops resignats d’absència
que creix i fa el buit que obsedeix,                                                    >
presència secreta
de veu de silenci
i mirada que es perd
en els núvols viatgers                                                                
i els caires de la memòria
d’arestes feridores,
o la xamosa carícia
dels esguards més tendres,
o la rialla de sol i calor.

Enganyosa penyora del temps,
que es rescabala en la paradoxa
de la suavitat de la cendra.




ENRENOU

Corre la brama del molt, del tot i el res,
del poc o el massa, del gaire i del prou;
espanta força el misteri que es mou
per alta esfera. Por en mercat ofès.

Sobta i esvera tot allò incomprès.
L’enigma brusc augmenta l’enrenou,
s’atabala la gent que el fel remou.
Al darrer crit callen de tres en tres.

Grans i petits, senyores i minyones,
els senyorets, els iaios rondinaires,
els progres verds, dependentes ganyones...

fins saberuts, prudents i trinxeraires
perden el temps en ires arrauxades:
en alta esfera juguen a mascarades.








LES CORDES DEL SILENCI

Només tu acompanyes el teu silenci
i l’aire esdevé una casa buida,
com el desert de pèndol mut
o el viatge cec de les hores,
camí de l’horitzó esborradís,
com una calitja que entela
els blaus porucs i les llums vençudes.

Només tu escoltes el bleix neguitós
del silenci sol que t’acompanya
quan l’aire es fa la buidor ardida
que envaeix l’estança de l’espera.
Quan sona una melodia d’ales suspeses
del vent que s’atura i observa.

Tu, només, acarones en solitari
les cordes fines del silenci ple;
tu, ple de silenci, escoltes
la suau seda sorda de l’aire
i del món que s’hi adorm,
com qui tanca la finestra
i es reclou en la quietud                                                              >
del temps sense rellotge,
del temps sense temps.



L’ESPIGA I EL CEL

Nit fosca
pèlag negre
el món sense forma ni relleu
ceguesa del blanc
espill de marbre
mirall del buit
presència muda
alenar quiet
els ulls inútils cerquen claredats
en el pou sense límit
en el mar sense ribes
en el reng inabastable.

Un home sol
arraulit entre les espigues
del camp immesurable.






A L’ESTANY DE MASCARIDA

A l’estany de Mascarida
cullo manats de capgrossos.
A l’embosta s’hi esgarrifen,
nerviosos, angoixats,
fan un fregit llefiscós,
lluent com els còdols molls,
com tot el que sota l’aigua
neda la vivesa viva.
Cors desbocats, deus, latències,
el ritme del món que es torna
presència subratllada,
la natura insistent.
Com el desig amagat
en els vels elegants del silenci.




Només un xerroteig irregular de pardals o l’esgarip de l’oreneta que fuig com la cua d’una serp; tal volta unes passes llunyanes o el cop sec d’alguna rampoina en el feinejar cansat de tarda. Així és la calma que s’ha posat al poble, nimbada per una grisor de núvols lents, taques paquidèrmiques que suren encantades, amb vores crestades que deixen abocar ulls blaus, cadolles celestes. La ment s’atura i repeteix els termes d’un pensament inacabat, que no troba la conclusió, com impedit per un atzucac inevitable. L’ordre quotidià de les coses recorda que hi ha pretensions inútils. El límit existeix.




La sorra fa uns pujols de caient suau, com unes sines adolescents a mig créixer, i de carn al punt, de vegades amb crestes simètriques i regulars, que el vent arrestellera i afaiçona amb aplicada obstinació. Si les calciguem, els muntanyols polits es deformen i s’ensorren deixant traces de desfeta, com edificis només mig enrunats, com si a mitja ensulsiada la força s’hagués penedit de la victòria perquè la superioritat era incontestable. Així aquell que derrota amb tanta facilitat el contrari, que fins a mig fer ja plega veles, perquè no hi ha goig en la desproporció i la capitulació. Quan ni tan sols la vanitat pot vèncer l’esguard penós del vençut. Aleshores, obriu la finestra. Segur que plouen jardins d’homenatge.