ALBERT
PLANELLES
CONVERSES AMAGADES
Parnass Edicions
Barcelona, 2012
CONVERSES AMAGADES
Parnass Edicions
Barcelona, 2012
Escriure és una manera de no amagar-se,
d’escriure’s un mateix i romandre en la pròpia biografia. Ben sovint un poema
és un pretext opcional i una decisió acomplerta: com un artefacte en forma de
diàleg i uns apunts que ens duen a interrogacions i respostes adients per
acordar-se un mateix amb l’altre jo que ens habita. Albert Planelles
(Barcelona, 1955) ens ofereix una obra acabada, mesurada en els propòsits i del
tot madura en els resultats lírics. Converses amagades és un poemari amb
una unitat declarada, assumida i completada amb tot un seguit de bifurcacions
líriques que donen sortida al motiu inicial: el jo poètic, sol, a l’habitació,
té una paret blanca a la dreta. La paret inicial esdevindrà tot seguit el mur blanc,
com a símbol d’una presència buida que l’interpel·la per a conèixer-se a si
mateix. També és la temptació de revoltar-se -d’esberlar el mur que ens
limita-, o també el repte per ser més i més conscient de qui és -i de qui som.
Hi insereix belles complicitats amb Salvador Espriu (recordem El caminant i el mur)
o també l’ús del tot justificat de l’adjectiu espriuà en un dels poemes del
llibre. Tanmateix, aquests dos elements referencials són els únics que l’autor
assumeix i declara en aquestes converses líriques. El conjunt de l’obra són
trenta poemes que en la majoria d’ocasions no són introduïts per un títol ja
que hi ha una continuïtat temàtica, de to i d’estil, que fan sobrer el fet de
posar-hi títols.
Les converses són amagades perquè són
privades, del poeta. Avui tenim la sort d’acostar-nos-hi d’una manera pública
ja que l’editorial de Barcelona Parnass Edicions ens ofrena aquest llibre en
una edició bella i austera, espriuana en el fons i en la forma. Cal dir que
l’autor no segueix la poètica d’Espriu; cal dir que l’autor tampoc el rebutja.
El jo poètic construeix el seu entramat poètic a partir del fet que coneix i ha
estudiat a bastament la tradició poètica catalana. Li recordem a l’autor l’edició de Poetria. Antologia de la
poesia catalana (Edicions de La Magrana, 1990) i Contologia. Antologia del conte literari (Edicions
de La Magrana,
1991), ambdues editades amb Francesc Vernet i que són obres de consulta
obligada als estudis de secundària i batxillerat, sobretot. El jo líric és
conscient que roman en el jo públic, és a dir en el jo que parla i escolta, que
recorda i coneix, que treballa en la quotidianitat i que viu immers en les
urgències necessàries de la seva vida. El jo poètic és com la segona veu que
tots tenim i amb la qual no s’hi valen subterfugis ni segones mentides, ni
segones interpretacions: el trobem irònic, lúcid, sever, i el llegim amb
l’extrema precaució que fa que alhora puguem creure’ns-el d’una manera lliure i
solidària. En alguns dels poemes, l’autor ens permet la possibilitat
d’acarar-nos a la nostra biografia, al nostre rostre: és aleshores quan la sang
és el que permet acolorir i donar forma al blanc nu i totalitzador, absent: El mur ens posa fita / i
ens reconeixem / al blanc que ens emmiralla;
/ tenim sang de silenci, /
silenci de sang. És aquell qui és conscient –en aquest cas el
poeta- qui ens permet emplenar de contingut existencial aquesta vida
comuna, la que el poeta descriu com la veritat física / d’objectes i resultats. El que
som, on és? Al llarg de l’obra l’autor ha sabut dotar de contingut
existencial i verídic l’experiència quotidiana dels treballs i els dies, dels
amors i de les tristors, sense oblidar la frescor de maduixa perlejada o unes pedres d’olor d’aire
fi, que són versos que denoten l’alta destil·lació poètica del
conjunt del llibre. Per acabar de creure-ho, llegiu-lo sencer. Un servidor en
breu ho tornarà a fer.
Ricard Mirabete
Com niells lluents,
llepats per la sal,
i el sol i la
ventada,
o el fuet de l’escuma
impertinent,
s’esmolen els caires
dels records,
llimats per
l’educació, el respecte,
la por, l’oblit.
Mai no treuen el nas
innocentment,
sempre es disfressen
de confusió comprensible,
de pas del temps
esborradís.
En el fons del fons,
a la llera de la
certesa,
en el clot sense
desguàs,
resta allò que ens
completa.
De vegades ix com un
udol de les entranyes
que rebota a les
parets que ens testimonien,
en el retruny que ens
rememora,
i que mor sense haver
nascut del tot,
perquè ningú no havia vist
ni part ni partera.
El mur ens posa fita
i ens reconeixem
al blanc que ens
emmiralla;
tenim sang de
silenci,
silenci de sang.
Solituds de mur i
blanc,
estesa de soledat.
Som isolats i únics;
existim com a cors
nus
a vora l’afrau.
Una flor sola en
paratge difús,
de pètals ingràvids,
en aèria vincladissa;
una flor de blancor
perfecta,
que només ombreja de
tant en tant
la nuvolada de
cavalcada lleugera,
en la frescor de
maduixa perlejada
per rosades de
primavera verdíssima;
una flor de
fragilitat infantil,
en indrets de sentors
pregones,
amb unes pedres
d’olor d’aire fi
en un quadre no
signat,
en un petit retall
del mur dels records,
que costa distingir
dins el blanc,
blanc sobre blanc,
com l’àmbit vague de
la calitja
i l’estela llunyana.
Comptat
i debatut, val a dir, no tenim res més,
o
gran cosa més. Quan observem
la
volta arquitectònica que ens abasta i comprèn,
la
petitesa és la decepció que temíem.
No som herois i estem escaldats
per
anys de desaventura o desesma.
En
el territori que tanquen la cultura i l’educació,
la
importància és una nosa inacabable,
un
corcó impertinent, la brossa enganxifosa
que
se’t posa a la roba.
I
no te’n pots desempallegar
ni
amb estrebades ni estrips.
Després
vas a casa i l’amiga negra
et
colpeix amb una fidelitat exasperadora i tendra,
amb
una servitud irrevocable i digna.
Ningú
no rep tots tres-cents seixanta-cinc dies l’any
amb
el mateix ànim invariable,
invencible.
I
temem la possibilitat de perdre la cara tristoia,
els
ulls de resignació.
Fa
por l’enyorança que serà.
Irromp amb força
estrènua i devastadora
el devessall de foc
que grata els caires
i les balmes d’infern.
El crit que esquinça
els límits i els
topants.
La feresa boja que
cruix
frontisses i vores.
Tanmateix,
escupo pedres i
punyals
que gairebé mai no
atenyen la diana.
Més que flama,
gambo pels caminois
de les brases,
cucs efímers que
s’encalcen
en cursa eterna.