MARÇ I ABRIL
Dies d'escriure molt i llegir poc...
Com sabeu, ha sortit la traducció completa de les Fulles d'herba de Walt Whitman, a càrrec de Jaume C. Pons Alorda.
Sé que sóc august
Jo conec l'amplada del temps
Sóc diví per dins i per fora, i santifico tot allò que toco i que em toca
M'és difícil, francament, emocionar-me amb aquesta mena de panteisme egòlatra del nord-americà. És tan excessiu! La seva poesia és un riu cabalós inesgotable, que mai minva el seu cabal, que flueix com la seva barba amb impúdic desvergonyiment.
Es pot acceptar l'èpica als nostres dies? Si més no, aquesta èpica? En tot cas, certament, l'estil narratiu i el vers lliure són prou contemporanis. La franquesa sexual -més que eròtica- de l'autor, la cruesa naturalista del seu retrat de la vida i les seves misèries també manté, crec, la seva vigència.
Ara bé, davant la voluntat totalitzadora de la seva poètica i l'autoreferència protagonista, el seu discurs engolidor del món, prefereixo l'intimisme discret.
I menys ingenuïtat. Potser l'home del segle XIX podia permetre's la verborrea expansiva i optimista del nostre poeta. L'actual, després de fenòmens com l'holocaust, la guerra del Vietnam, el genocidi -entre altres- de Ruanda i tants etcèteres, em sembla més existencialista.
Potser em quedo amb la capacitat d'abastar el món, de disseccionar-lo, de fer-ne un fresc -el fi del realisme decimonònic, al capdavall-.
Per cert, l'apartat 31-que poetitza sobre l'espècie animal- de Cant de mi mateix no ressona en Triomf de la vida (del llibre Enigma) de Narcís Comadira?
FEBRER 2014
Llegides Primavera, estiu i etcètera i L'altra. Extraordinària capacitat de l'autora, Marta Rojals, per construir diàlegs. Per mi, juntament amb l'ordit i la trama del material narratiu, el millor d'aquestes novel·les. L'aposta dialectal de la primera té resultats esplèndids, jo crec perquè són viscuts. En el segon cas, es manté la vivesa del llenguatge, però potser la conjunció entre llengua popular i barbarismes que li són propis em fa la impressió de ser més uns tocs per amanir els diàlegs que una realitat documental. Els castellanismes són pocs, i posats de tant en tant. A mi em sembla que la gent parla més malament. O gosem reproduir la llengua popular, o en fem una aproximació digerible... En qualsevol cas, l'afer no és senzill i les novel·les en qüestió es fan llegir i són d'una amenitat segura, basada sobretot a la segona en la quotidianitat reconeixible.
Una crítica: a L'altra, els personatges són plans, no només esquemàtics sinó tòpics, sobretot els masculins. En Nel no té cap mena de profunditat psicològica; tampoc en el cas de l'adolescent Teo. En el fons, la Cati també és un esquema. Més enllà de la figura central, l'Anna, la construcció és més de l'entorn aparent dels personatges que dels personatges mateixos.
GENER 2014
Com diu el mateix autor de El sermó de la caiguda de Roma -Jérôme Ferrari-, els mons neixen, creixen i moren. Basada en la idea d'un sermó de Sant Agustí després del saqueig de Roma pel visigots el 410, la novel·la guanyadora del Goncourt 2012 exploraria la caducitat de les coses però també la necessitat d'il·lusió i esperança per viure. A mi, però, m'ha cridat més l'atenció una altra possibilitat d'interpretació: el mal sempre arriba i destrueix allò que semblava possible, sobretot en el sentit de durador, i aquí sí que lligaria amb la idea inicial del predicador de les Confessions. Canviem d'escenari: el Jo confesso de Jaume Cabré també és una reflexió sobre el mal, consubstancial a l'ànima humana. Coincidència temporal en un tema universal, o, a més a més, constatació de la capacitat d'autodestrucció humana en temps convulsos i de crisi, no només econòmica, precisament...
Albert Planelles
DESEMBRE 2013
Josep-Ramon Bach (1946) és un escriptor de llarga vida
literària. Autor d’un mite personal, Kosambi,
fet prou meritori, és sobretot un poeta de camí autònom, lluny d’escoles i
tendències. El darrer poemari publicat, Desig
i sofre (2013), consta d’un centenar de tankes escrites el 1993. Bach,
defensor a ultrança del vers lliure, va voler en un moment determinat cenyir-se
a una forma de tradició culta oriental que Carles Riba adaptà i fixà per a la
poesia catalana. El model ribià és el que utilitza l’autor, amb versos femenins
i estructura 5-7-5-7-7.
L’exercici de Bach és magnífic, d’un poder suggeridor esplèndid, amb
l’ambigüitat que propicia el model i el propi alè i saber fer de l’autor. Més
enllà del títol, que pot tenir subjacent un joc de contraris que atia la vida
mateixa, a mi em sembla que algunes tankes parteixen, conscientment o no, de
les antítesis de l’ànima:
Diürna i cega.
Tan absent, tan perduda
entre les cendres.
Tan xopa de tenebra,
aquesta llum dels cossos.
El temps impregna
d’olors els meus presagis.
I en la certesa
amaga l’hora dolça
i encén la més temible
Albert Planelles
NOVEMBRE 2013
LLEGEIXO ROSALÍA DE CASTRO:
Agora cabelos negros,
máis tarde cabelos brancos;
agora dentes de prata,
mañán chavellos querbados;
hoxe fazulas de rosas,
mañán de coiro enrugado.
Morte negra, morte negra,
cura de dores e engaños:
¿por qué non mátalas mozas
antes que as maten os anos?
Follas novas, Varia, 1880.
La poeta gallega em sembla una expressió de dolorisme profund, una mena de melangia sinistra, que tendeix a la inevitabilitat del declivi i l'acabament. Caminant per Santiago, el passat octubre, sota la pluja constant, així com cal, pensava en el grau de determinisme que podia afectar l'autora del Rexurdimento. Verdet a teulades i ampits , líquens que fan una geografia del temps, companys de la pedra i l'olor dels núvols. A l'ombrívola llum de les porxades de la ciutat, els ulls abatuts de Rosalía fan de les lloses memòria de borrasques entossudides, malaltia encastada en els passos vençuts? Quin component rebla el romanticisme més tòpic? Només les ferides pròpies?
Parlant de pedra, recordo paisatges oposats llegint Susanna Rafart (Un cor grec. Memòria i notes d'un viatge, 2006). Santorini de nit. Diu Rafart "el silenci té gust de pedra". Aquesta pedra, però, té els ulls de sol calmat i a la nit, la tebior de les cales desa silencis blaus i ressò d'herois insistents, com
l'oneig indiferent.
Albert Planelles
Blog d'en Ricard Mirabete
Ricard Mirabete. Barcelona, 1971. Llicenciat en Filologia catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona, és professor d’educació secundària. Cada vegada més actiu, col·labora en revistes culturals com ara Reduccions i Poetari, així com en publicacions digitals com Núvol. A més de la crítica literària, acostuma a participar en recitals de poesia.
És autor d’un blog que duu el títol de la seva primera obra poètica: Última ronda (1999) [Premi de Poesia Amadeu Oller, 1999]Altres obres:
La gran baixada (2004)
Les ciutats ocasionals (2009)
Radar (2012)
Mirabete parla amb el·lisions, amb verb entretallat, amb silencis i transicions abruptes. Cal llegir i després refer, trobar els recolzes que ens amaga, lligar caps... És un vers personal, contingut, sovint dur, amb l'aspror de les essències.
Segura, altiva, de promeses
amb gràcia camina sola.
La nit la brunyeix de sucre
i l'amaga de l'enyor.
Jo no he seduït mai ningú;
però ella m'ha somrigut.
Estava a les acaballes,
extasiada de finals.
Tenia els farcells a punt:
amb un penjoll d'avellanes
un collar de nit furtiva.
(Penjoll d'avellanes, de Radar)
Llegiu Radar. No us poden deixar indiferents textos com Postmodernitat, o A l'arrel. Us trobareu lligats a la vostra pròpia arrel...
Mireia Calafell. Barcelona, 1980. Autora entre altres de Costures, té una paraula directa, un ús de la metàfora molt precís, una atmosfera que traça línies nítides. Perquè cus, efectivament, no només quan parla de les costures de l’existència, sinó que la mateixa manera de fer-ho és un cosit d’artesana, mai un embastat de corre-cuita.
A mi em sembla que Calafell, com moltes dones en major mesura que els homes –més abstractes-, té una especial capacitat per parlar-nos del cos, dels avatars de les relacions, tant físiques com morals, del difícil tramat que lliga i deslliga la intuïció, el desencís, l’emoció que podria ser. I tot plegat en un viatge atzarós perquè la ruta la marca la crueltat del temps. Ah, i quan cosim no tenim el patró que ens guiï.
més mal que el que s’acaba
fa allò que no comença.
(de Interpreta’m)
fa allò que no comença.
(de Interpreta’m)
Buidar-se amb les presses
d’un ritme ancestral, desconegut,
i navegar entre el foc d’un infern excitant,
escalar el purgatori del teu coll
i llavors, només llavors, al paradís,
besar-nos la mirada.
d’un ritme ancestral, desconegut,
i navegar entre el foc d’un infern excitant,
escalar el purgatori del teu coll
i llavors, només llavors, al paradís,
besar-nos la mirada.
(de La pell)
Mireia Calafell és una excel·lent recitadora. Escandeix els versos amb un sentit del ritme i una claredat magnífiques. No us perdeu una oportunitat d’escoltar-la (de llegir-la ho dono per fet). És un plaer.
2006, Poètiques del cos [Premi de Poesia Amadeu Oller]
2010, Costures
Lectures
JUNY 2013
Un objecte és, al cap i a la fi, allò que converteix l'infinit en íntim
la pols és la carn del temps
Venècia és una de les meves ciutats, en el record i en l'obsessió de l'enyorança. Fa pocs mesos en vaig escriure un recordatori:
Fa anys, un geògraf de la UB, bon lector, em demanà si hi havia literatura alegre, divertida, distesa, amb una visió de la vida sense dramatisme i una certa autocomplaença en la visió tràgica de la vida. Afegia que no valia citar-li el Tirant lo Blanc revolucionat de Constantinoble ni les novel·les de Tom Sharpe, que acaba de traspassar...
2006, Poètiques del cos [Premi de Poesia Amadeu Oller]
2010, Costures
LUIS MUÑOZ
Poeta
granadí (1966). Filòleg, traductor, entre altres, d’Ungaretti; director de la
revista de poesía Hélice (1992-2002). L’obra poètica fins 2005 està recollida en el
volum Limpiar pescado. Poesía reunida
1991-2005 (Visor, 2005).
Septiembre (1991),
Manzanas amarillas (1995), El apetito (1998), Correspondencias (2001), Querido silencio (2006).
Luis
Muñoz és un poeta de substantius, de tirades narratives inquisidores, vocatiu,
que es pregunta, ens pregunta, constantment i prefereix el regnat del verb i
conté l’adjectivació, sovint escarida. Fa una impressió de gran facilitat de
fraseig i sap conjuminar la transcendència amb vocables de quotidianitat
familiar. L’esfera íntima dels poemes acaba sent la nostra, escruta
l’existència i ens reconeixem en un interrogatori essencial amb un ampli
ventall de temes i escenaris.
DIARIO
El sosiego, de pronto, no es un plazo,
ni es un anuncio, ni una salva.
El sosiego, de pronto, es una guerra
que se libra en los márgenes del día.
En la lengua del alba, en la cal de la tarde.
El apetito, 1998
DEJAR LA POESÍA
Por restar mientras que tú sumas.
Por llenarte de pájaros la mesa.
Por llevarte adonde no sabes salir.
Por castigarte sin hablar.
Por decirte: estás solo.
Porque le rindes cuentas.
Por preferir que cargues
con su dolor de siglos
cuando te sientes nuevo.
Por su imán descabellado.
Por la sed que produce
cuando finge ser agua.
Por su vida paralela.
Por hablarte
cuando quieres dormir.
Por su orgullo de bestia descarriada.
Porque mira a la muerte
con el rabo del ojo
cuando canta oh belleza.
Por no dar explicaciones.
Por suficiente.
Por insuficiente.
Por beberse la sombra de la mañana.
Luis Muñoz
Por llenarte de pájaros la mesa.
Por llevarte adonde no sabes salir.
Por castigarte sin hablar.
Por decirte: estás solo.
Porque le rindes cuentas.
Por preferir que cargues
con su dolor de siglos
cuando te sientes nuevo.
Por su imán descabellado.
Por la sed que produce
cuando finge ser agua.
Por su vida paralela.
Por hablarte
cuando quieres dormir.
Por su orgullo de bestia descarriada.
Porque mira a la muerte
con el rabo del ojo
cuando canta oh belleza.
Por no dar explicaciones.
Por suficiente.
Por insuficiente.
Por beberse la sombra de la mañana.
Luis Muñoz
Lectures
JUNY 2013
Un objecte és, al cap i a la fi, allò que converteix l'infinit en íntim
la pols és la carn del temps
Aquestes dues joies són de Joseph Brodsky, del llibre " La marca de l'aigua". I moltes més que hi trobem. Ara que aquests dies llegim les versions al català de la seva poesia ('Poemes escollits', Edicions de 1984, traducció de Judit Díaz), convé recordar la prosa de Brodsky, d'alta condensació poètica, sí, però també d'una profunditat de pensament admirable... i encisadora.
Estimo la literatura d'idees, diguem-ho així, la necessitat de fer indestriables poesia i pensament filosòfic, si és que dit d'aquesta manera no us sembla excessivament pedant. Al capdavall poesia també és una forma de pensament. De vegades només d'intuïció. Passem d'una cosa a l'altra quan ho convertim en formulació?
Ja sabeu que Watermark parla de la ciutat de Venècia -d'aquí el títol-, i dels canals i l'aigua (la imatge del temps, segons l'autor) arribem a la reflexió més universal i sagaç. Quan deixeu la poesia del rus, aneu a la prosa, i ja no en sortireu de cap de les dues.
Venècia és una de les meves ciutats, en el record i en l'obsessió de l'enyorança. Fa pocs mesos en vaig escriure un recordatori:
VENÈCIA
El llot de plom encasta pertot les seves taques,
vores de verdet empastifen els sòcols,
passeja la boirina en flocs esbarriats,
briccole i dame corden els canals i la llacuna,
el romàtic pintat d’ocres i sienes
ensuma l’arna de les perruques.
Penso en la ciutat
on les pintures són tan grans
com les baluernes religioses.
Les placetes del silenci
escolten les passes de l’oblit
mentre ençà i enllà
la remor de les corrues de turistes
va i ve a batzegades
i fa una fressa impertinent i renovada.
Recordo els gravats del set-cents,
imagino les aquarel·les que tracen
les formes evanescents
del reguitzell de façanes que s’esfonsen,
però mai no acaben de fer-ho,
com si unes agulles d’estendre invisibles
salvessin amb pinçament miraculós
una bugada abandonada
de parracs i jerseis atrotinats.
Les illes de la llacuna, encantades, soles,
són romanalles entossudides
perdudes en el miratge de postes de somni
i albes de concurs.
Els traghetti travessen l’aigua
amb el soroll opac dels glops
de les petites onades que s’hi esclafen.
Els passatgers s’hi mantenen dempeus
com en una processó portada per un núvol.
Andana i canal modest,
la millor combinació per badar
i amarar els ulls de la bellesa gastada,
com la dona madura que fou bella
i ara és una bellesa recordada,
com una pal·lidesa fidel
a l’origen admirable.
Sentim les converses
sense el rerefons del metall
i la mecànica pudenta.
Als carrers, les passes són tocs opacs,
alenades exhibides.
El nom imposa l’emoció del mite,
fimbra un tremolor lleuger
en el passeig i la vista,
la caminada és un recer
de brasa viva i silenciosa,
sense espeternecs,
un caliu pausat
que cova lluïssors i músiques llunyanes,
mes també revénen esclats
d’allegros fatus, de fanfàrries burlesques;
a cada raconada,
la pols del ressò d’oripells fatxendes.
Ningú no ens assaltarà,
ni capes ni plomes
enganyaran el càndid viatger.
Davant del passat llegit
és la rutina qui ens obre la finestra.
Entre el record i el dia,
el color mat d’un tapís de palau antic
rosegat pels peixets de plata
i que l’esma fotografia.
S’apleguen en fondamenta i altane,
i a cada racó serè,
vida i literatura.
Albert Planelles
JULIOL 2013
Mordecai Richler
Em va deixar una estona sense resposta. Després vaig poder citar algunes obres de la literatura universal. El problema és, com en el cas de Martorell, que més que obres senceres, recordava moments, facetes, capítols... Cervantes, Rabelais, Swift...
Comptat i debatut, em sembla que sí, que la literatura tendeix inevitablement al dolorisme (expressió coneguda de Josep Pla), com les persones. És sabut que molts no poden escriure ni una ratlla en estat de felicitat, o si més no, de confort espiritual, o de pau...
Tot això ho recordo ara que llegeixo una versió catalana de Barney’s Version: El cas d’en Barney Panofsky (traducció de Xavier Pàmies
–per què es parla tan poc dels traductors, si no és per tenir-los compassió?). L’autor, el canadenc Mordecai Richler, mort el 2001. Em sembla una novel·la brillant, mordaç, amb moments enginyosos i sobretot divertida. El retall de vida total que per mi hauria de ser tota novel·la hi és en plenitud. Les misèries humanes s’hi expliquen amb la cordialitat i naturalitat de qui sembla avesat a tot, amb una visió del món cosmopolita, d’un relativisme benefactor. L’amenitat del relat és rotunda i em provoca l’admiració de reconèixer en l’autor una capacitat narradora sense escletxes.
Llegint Richler penso si la literatura catalana, per força prima, pot produir gaires productes semblants. Crec que en tenim pocs. I no ho dic per capacitat, sinó per la necessitat que la visió del món que ens ofereixi sigui ampla, fonda, i no depengui gens dels tics que sovint l’encotillen. Que les vivències ens desarrelin en el bon sentit, vaja! Que faci literatura i que s’oblidi que és catalana o turca o... Ai!
Albert Planelles