Passejades amables entre la verdor furiosa de l'abril i el maig...
Arreu trobem l'esclat de les glicines, les primerenques. Ara, al maig,
ja passades. Aquestes eren a Caldes de Malavella, al costat de l'església
de Sant Esteve.
A sobre hi veieu el Canigó des del Pla d'aigua de Sant Joan les Corts,
al costat d'El Voló. Un estany prou gran, envoltat de gespa molt cuidada on
les famílies passegen, jeuen, juguen... En un extrem s'hi ha parat un espai
amb tirolines i passos amb cordes a mig aire entre plàtans enormes.
Us heu adonat de la quantitat de plataners que hi ha a les contrades de
la Catalunya Nord? Passeu per Ceret. Hi ha res més civilitzat que prendre
un cafè entre plàtans de soca imponent? Que passar per la via principal
del poble envoltat d'aquests arbres que -ai!- eren abans una imatge
de Barcelona?
Al nostre país, i a Espanya en general, als anys cinquanta i seixanta
el desarrollismo feia carreteres i talava els arbres que emmarcaven l'asfalt
a banda i banda, amb l'alegria acostumada de la incultura i la manca de sentit ciutadà, que conserven nord enllà... A Moià en queda una mostra. N'hi ha poques més.
A Riudellots de la Selva hi ha una ruta verda. Un camí per a persones i bicicletes que no és més que un dels trams de la ruta que va de la Garrotxa
a la costa.
No agafeu la rosella, és una flor que no resisteix la ferida de desarrelar-la. Tan fràgil, de res no serveix l'aigua que li poseu. Els pètals moren en defalliment que els empal·lideix, en agonia del color al magriment mut i cec.
També als afores de Riudellots, travessat per les vies del tren, hi passa l'Onyar, aquell riu que molts coneixen pel seu pas gironí. Entaforat entre talussos, entre camps i la ruta verda esmentada, és una cinta de llot i silenci que s'escola amb la discreció de la migradesa, com si volgués no ésser vist, encauat entre verdors aturades.
MARÇ 2014
Al turó que tanca per ponent la platja de es Castell (Baix Empordà) hi ha
l'original Barraca d'en Dalí. Feta fer per Alberto Puig Palau -el mecenes vividor
que motivà la cançó de Serrat Tío Alberto- perquè el pintor hi treballés,
sembla que no s'utilitzà mai per a aquesta fi. L'indret és, a l'hivern, tranquil,
entre la pineda quieta que sent com una remor apaivagada la mar tan
propera. Si seguiu caminant enllà baixareu a l'altra banda, a les cales es Corb
i Canyers. Lluminositat de blauverd, escumes de traces seculars...
FEBRER 2014
Travessar el túnel, un llarg camí, entre llums de neó i horitzó esborradís,
amb una destinació coneguda però no visible fins a l'instant final del
trajecte. Una possibilitat de final diferent, una figuració de vertigen, de
pou que avança sense fi, una línia fins a l'infinit, una mirada veloç vers
un punt invencible, una metafísica de la incertesa.
i 11.77€, que és el que val un sol trajecte pel túnel del Cadí...
GENER 2013
Un bassal a l'hivern i el reflex dels arbres. Una teranyina de somnis,
una xarxa irregular de viaranys emboirats, camins creuats en un
embull de l'ànima aturada.
una xarxa irregular de viaranys emboirats, camins creuats en un
embull de l'ànima aturada.
DESEMBRE 2013
A Vilanova d'Éssera (Bilanoba per al benasquès, Villanova en castellà), a la
comarca de la Ribagorça aragonesa, hi ha dues esglésies del romànic
llombard, Sant Pere, en un nucli del poble, i Santa Maria, en el nucli més gran.
Els arquets cecs dels absis i la columna adherida al mur en són els trets més
evidents. De les dues, és Sant Pere la més ben conservada i en ús. A la part
occidental de la vall de Benasc, a més d'aquesta visita, podeu acostar-vos al
santuari de Guayente, entre Sahunc (Sahun) i Grist (Eriste), on s'hi ha
desenvolupat una escola d'hosteleria o recorre la Ruta del Solano, a l'altre
vessant de la vall. Com diu l'expressió, es tracta d'un recorregut per la solana
de la vall i els seus pobles: Erisué, Ramastué, Liri, Arasan, Urmella... Començant
a l'alçada de Guayente, la ruta acaba a tocar de Castilló de Sos. Remuntant
cap a Benasc, arribarem de nou a Vilanova, als peus de la Serra de Gia,
espectacular amb neu a l'hivern.
En l'ortografia a l'ús del benasquès podeu trobar els noms dels carrers.
Joan Veny, prenent Corominas com a referència, diu a Els parlars catalans,
que el benasquès tindria un 50% d'elements catalans. La resta correspondria
a l'aragonès i altres influències.
Totes tres fotos corresponen a Vilanova d'Éssera.evidents. De les dues, és Sant Pere la més ben conservada i en ús. A la part
occidental de la vall de Benasc, a més d'aquesta visita, podeu acostar-vos al
santuari de Guayente, entre Sahunc (Sahun) i Grist (Eriste), on s'hi ha
desenvolupat una escola d'hosteleria o recorre la Ruta del Solano, a l'altre
vessant de la vall. Com diu l'expressió, es tracta d'un recorregut per la solana
de la vall i els seus pobles: Erisué, Ramastué, Liri, Arasan, Urmella... Començant
a l'alçada de Guayente, la ruta acaba a tocar de Castilló de Sos. Remuntant
cap a Benasc, arribarem de nou a Vilanova, als peus de la Serra de Gia,
espectacular amb neu a l'hivern.
En l'ortografia a l'ús del benasquès podeu trobar els noms dels carrers.
Joan Veny, prenent Corominas com a referència, diu a Els parlars catalans,
que el benasquès tindria un 50% d'elements catalans. La resta correspondria
a l'aragonès i altres influències.
Aquesta placa és a L'Alguer. No us recorda res el fet de canviar els noms de les coses, els llocs, els...?
Al costat de la porta d'entrada d'una casa. Convincent, oi?
(un carrer de Ceret, al Vallespir)
El Prater de Viena. La famosa nòria. Orson Welles... En un dels vagons hi ha un restaurant. Els capricis són infinits.
Un perezoso per la carretera de Monteverde (Costa Rica). La indefensió sempre fa els mateixos ulls.
Aquí teniu tres vistes de l'aqüeducte romà d'Ancinyà (Catalunya Nord, a la vall de l'Aglí, camí de la Fenolleda). Compte! És en ús, envoltat de ceps vells, ennegrits, atuïts pel temps i la paciència . Una sorpresa, vaja!. La part de pont té un túnel que podeu recórrer. Té 29 arcs i data del segle III. Podeu combinar la sortida amb la visita a Talteüll. I ja posats, no us perdeu la platgeta i el congost que fa el riu Petit Verdoubles -afluent de l'Aglí- a ponent de la Cova de l'Aragó!
Placa recordatori a l'Hostal Rafalet, a Es de Caló de Sant Agustí, un dels llocs tranquils, per ara, de l'illa de Formentera.
Montserrat Roig, com altres escriptors, se serví sovint de llocs de refugi per escriure en un ambient pausat i de poc soroll. Sabia que anava a Caldes de Malavella, com Josep M. Castellet. Desconeixia el contacte formenterí. Tenia bon gust. Visiteu Es Caló, el seguit de caletes que l'emmarquen a dreta i esquerra i, al vespre, preneu-vos Pa amb coses al bar de Can Rafalet. Contemplareu postes de sol com aquesta:
El vesc parasitant
un pi roig al bosc de Virós, per la banda de Buiro (Vall Ferrera, Pallars
Sobirà)
Panoràmix en té d’emmarcat a la tauleta de nit (i per descomptat un
ramet a la porta de casa)
Un dels embarbussaments més coneguts del català és:
Visc al bosc i busco vesc i visc del vesc que busco al bosc.
Sembla que vesc ve de l’indoeuropeu viscum, força. La que cal
per xuclar la saba de l’arbre de què viu.
la força del vesc
com una abraçada:
l’amiga cruel
de l’escorça a l’arrel
i l’ànima cansada
Albert Planelles
Parc de La Alameda, de Santiago de Compostela:
Tothom té la seva Monyos...
Es tracta de l'estàtua de Las dos Marías o Las dos en punto. Anaven sempre juntes pel parc, sortien a la mateixa hora cada dia, Corelia i Maruxa. Eren velles, es pintaven com lloros, parlaven amb els estudiants...